Avui he rescatat la caixeta menja-pors i l’hi he tret la pols per tornar-la a utilitzar. Porto gairebé una setmana confinada sense sortir de casa i, tot i ser una persona avesada a estar per casa, avui sento por i ansietat al no sentir-me totalment lliure de sortir al carrer. Potser perquè mica en mica estic sent conscient de la situació que vivim i vaig integrant a poc a poc els canvis vitals que això suposa. I a mesura que això passa ens van sorgint les pors i ens imaginem possibles escenaris que ens aterren. Aquí cadascú pot tenir els seus temors. Els meus, en aquest cas, estan més enfocats caps al altres, que les persones que estimo estiguin bé i no els passi res, sobretot les més vulnerables com podrien ser els avis. Així que arribats a aquest punt em surt fer l’exercici de la caixeta menja-pors, verbalitzar la por que tinc, observar el que sento, abraçar-ho, i donar-li a la caixeta perquè se la mengi. I anar fent això amb totes les pors que em vinguin. Us convido a fer-ho i a compartir el que més ajuda en aquests moments. Salut, vida, i art! ☀️
Irene Vigué-Guix 