Dins nostre hi conviuen moltes llums i moltes sombres. Formen part de nosaltres, de la nostra identitat, i també les projectem cap a fora. Som llum i foscor a la vegada, com la lluna. I l’una no podria viure sense l’altra, es necessiten. Aleshores, per què sempre mirem cap a les llums i ens oblidem de les sombres? Per què estimem el què ens agrada tant de nosaltres i ens costa tant estimar el que no ens agrada de nosaltres? Per què ens fa por la foscor? Què hi esperem trobar?
Irene Vigué-Guix 