A vegades veiem el que volem veure. Ens posem les ulleres de realitat pròpia (cadascú té el seu color propi) i veiem les coses, les situacions, les persones, les relacions… tal i com les volem veure, i no tal i com són. Ens entestem (erre que erre que dirien) a veure-ho a la nostra manera i ens resistim a veure-ho sense les ulleres. Ens fa por deixar anar la idea que hem creat i veure l’escenari que tenim al davant amb claredat, sense projeccions nostres. Per molts, això és un mecanisme de supervivència automàtic i completament integrat a la persona. Per altres, és un fet que passa en moments puntuals i saben reconèixer quan porten les ulleres posades. I tu, veus les coses a la teva manera tal i com t’agradaria veure-les? Portes les ulleres posades? 👓
Irene Vigué-Guix 